La Simone va néixer a Oran, Algèria l’any 1945 i va haver-ne de marxar l’any 1962, quan encara no tenia disset anys. Al 2009, el viatge constitueix, quaranta-set anys més tard, una tornada a casa molt particular.

L’adolescència de la Simone a Oran va estar marcada per la guerra que l’independentista Front d’Alliberament Nacional, mantenia contra les institucions franceses. La tensió va créixer fins al punt que el govern francès, presidit per De Gaulle, va signar uns acords de pau que atorgaven la independència a Algèria, un territori que des de mitjans del segle XIX havia format part integrant de la República francesa, de la mateixa manera que ho són les Illes Canàries en relació a l’Estat espanyol.

Aquest gest va generar una gran inseguretat entre els ciutadans algerians d’origen francès (i també d’origen espanyol, especialment valencians i andalusos de la ribera mediterrània, fugitius del franquisme o de la misèria de la postguerra), i va provocar un èxode massiu d’entre 1 i 1,5 milions de persones en només dos mesos.

Els pares de la Simone havien nascut a Algèria, s’hi havien casat, havien format una família i consolidat un projecte vital, i com la majoria de persones que van haver-ne de marxar, van viure amargament la resta de la seva vida. La Simone, més tard, es va establir a Barcelona, va crear la seva pròpia família i avui és una gracienca més.

Amb una superfície aproximadament cinc vegades superior a la de la península ibèrica, i una població que ha passat dels set milions als anys 60 als prop de quaranta milions actuals, Algèria té, en efecte, problemes greus.

Fins a mitjans dels 80 semblava que el país progressava. A escala internacional era un referent mediterrani situat en un punt intermedi entre el bloc de països no alineats i el bloc soviètic.

L’enfonsament del bloc soviètic i unes decisions polítiques errònies van conduir el país cap a una situació similar a una guerra civil: un conflicte que ha enfrontat uns  intransigents que s’anomenen islamistes a les forces armades, en una espiral de violència i crims que va durar gairebé quinze anys i no està del tot acabada.

El país ara, està sotmès a un control policial i militar molt estricte que fa pràcticament inviable al foraster anar tot sol, sobretot de nit. Només que la Simone no és exactament una forastera.

Algèria és en segona posició mundial quant a reserves de gas natural, i disposa de molts altres recursos naturals. Àmplies zones del país tindrien bones possibilitats agrícoles, però estan mal aprofitades. La oferta acadèmica sembla prou vasta atesa l’abundància d’establiments universitaris. I malgrat aquests punts forts dóna la sensació que no s’ha trobat la manera de posar tot aquest potencial a la feina.

A tot arreu i a tota hora es veu gent desvagada, les estadístiques donen nivells d’atur molt elevats, sense oblidar el nivell d’emigració cap als països europeus. I paradoxalment, les obres civils d’una determinada envergadura són executades per companyies estrangeres que desembarquen amb el seu personal directiu (belgues o espanyols, entre d’altres) i també amb mà d’obra importada (molts xinesos). Sempre són homes.

El viatge va començar a Alger, la capital, va continuar amb uns dies a Oran, la segona ciutat més important, i va acabar a Ghardaïa al Sud del país.

Alger és molt a prop de Barcelona, a només una hora de vol molt menys que per volar fins a Sevilla. És un gran un gran port mediterrani que recorda Gènova i té també una orografia difícil com el que seria Barcelona si Collserola arribés fins arran de mar. La part de la ciutat construïda entre els anys 20 i 60 es veu descuidada. La mítica casbah parteix d’una bella plaça a prop del port, on es troba la mesquita blanca. Des de la plaça s’enfila per carrers estrets que amaguen diversos palaus. És un barri que s’ha vist sovint al cinema i que necessitaria una rehabilitació global. Potser ara, que la casbah s’ha qualificat com a patrimoni de l’Unesco, aquesta intervenció urgent podrà fer-se realitat.

Durant l’estada a Alger es va jugar un partit de futbol entre Algèria i Egipte, vàlid per a la fase classificatòria del proper Mundial. Va guanyar Algèria per 3 a 1, victòria que va donar lloc a una gran manifestació d’eufòria patriòtica, molt similar a les que hem viscut darrerament a Barcelona també per motius futbolístics. També aquí la imatge del Barça hi és per cert omnipresent, en samarretes culés, però també para-sols, bosses de plàstic i altres objectes.

La visita a Oran va ser l’etapa més emotiva. La Simone va voler recórrer els llocs on havia viscut, la casa pròpia i les dels familiars, els carrers, les escoles, els mercats, les platges properes on anaven amb pares i germans, i l’antiga catedral, ara transformada en biblioteca pública més aviat rònega. Val la pena esmentar l’esplèndid port i el santuari de Santa Cruz, record de la presència dels espanyols en aquestes terres, i magnífic punt de vista sobre la ciutat.

Però a Oran, potser a causa de la llunyania del govern central i de les inversions insuficients, la sensació d’abandó dels espais públics és molt més palesa. Els edificis de tota la ciutat de la primera part del segle XX s’haurien d’haver rehabilitat ja fa anys. Les ferides del pas del temps, la falta de l’atenció indispensable i la neteja insuficient i la plaga, que comparteix amb la capital, de les antenes parabòliques marquen la ciutat. L’absència gairebé total de visitants, i la forta presència policial i de l’exèrcit, de la que per raons òbvies no en tenim cap testimoni gràfic, acaben de configurar un paisatge desolador.

El viatge va concloure amb una estada de tres dies a Ghardaïa, un oasi situat a uns 700 Km cap al Sud, on s’agrupen cinc nuclis de població. Tots ells es van construir a partir del segle XI  al voltant de petites colines al cim de les quals hi ha sempre la mesquita amb un minaret de forma molt característica. Al seu voltant hi ha tot un entramat de carrers, i al capdavall, arran de la muralla que envolta la població, una gran plaça de mercat. Els habitants practiquen un ritus de l’Islam molt estricte i les dones vesteixen unes grans túniques blanques de llana fina que els cobreix tot el cos. Les dones casades deixen un ull, un de sol, al descobert.